República de la llibertat

Vaig entrar a l’institut quan condemnaven a mort en Puig Antich i en vaig sortir després de les primeres eleccions democràtiques. Al Satorras em vaig fer gran: el primer cigarret, el primer petó, la primera borratxera, les tardes als futbolins, però sobretot l’aprenentatge polític, la passió per la literatura, el descobriment de que no tota la història era cosa de sants i militars, l’equivocada desafecció per les ciències, l’afecció pel món clàssic i milers de converses, cançons, poemes i mirades que van conformar del tot el meu caràcter. Al Satorras vaig saber que seria escriptor. La universitat de la transició, ja en l’inici de la decadència, a penes va acabar de posar la pinzellada acadèmica.
No tots els companys d’aquella època tenien els mateixos interessos, és clar, hi havia qui s’interessava per la química i d’altres per la biologia (i per ser sincers tots els nois per la profe de biologia), i una bona colla no es van interessar mai per cap matèria, però hi havia moltes més coses que ens unien que no pas ens allunyaven les motivacions de cadascú. Així vam fer de l’institut un territori de llibertat fonamentat en el coneixement i en la descoberta, en el que es deia a les aules i en el que es coïa als passadissos, al pati, al bar de la piscina (que era com la meva segona casa) al bus, als més amagats bancs del parc, a l’antiga biblioteca de la Laietana o a l’impagable frankfurt de la riera. Sense més impedimenta que la nostra joventut, gent arribada de tots els barris i d’una bona colla de pobles de la comarca vam fer d’aquella ciutat grisa, atordida i provinciana el nostre campus, el nostre espai d’activisme vital.
De l’institut Alexandre Satorras, un edifici llavors lleig i trist, cridat a ser un simple contenidor on transmetre les idees dominants ajoves cadells submisos al sistema, una colla de joves apassionats per la vida en vam fer la nostra república de llibertat.

EL PREGÓ DE GRÀCIA

L'any 2003 vaig tenir l'honor de ser el pregoner de la Festa Major de Gràcia. Com que llavors no tenia bloc hi ha poca gent que hagi pogut llegir el text complert, tot i que van ser moltíssims els que el van escoltar a la Plaça de la Vila (ex Rius i Taulet). Pels que em vau escoltar aquell calorós dia, pels que estimeu Gràcia i pels que me l'heu demanat en alguna ocasió, aquí el teniu penjat.
Amb aquesta simbòlica acció, a una setmana del començament de la festa major, vull retre el més sentit homenatje a l'enyorat Albert Mussons, memòria de la vila.

Dones i homes de Gràcia, gent de casa seva i de casa d’altri, veïnat de tota la vida i nouvingut, passavolants, autoritats i éssers vius en general:

Ara mateix no sé si estic emocionat, com correspon a l’honor que m’heu concedit de ser el pregoner de les festes, o mort de por perquè se suposa que la meva oratòria ha d’acontentar una mica a tothom sense convèncer ningú. Vull dir que, de fet, el que s’entén per un pregó postmodern (els que van posar de moda pregoners professionals com Salvador Alsius, Núria Feliu o Pere Tapias), consisteix bàsicament a nedar i guardar la roba; dir algunes obvietats que sempre fan de bon escoltar sobre la bellesa i hospitalitat del poble, vila o llogarret pregonat, posar-hi un toc de sentimentalisme antropològic (si hi surten família o animals el triomf està garantit), afegir-hi un pols de sal i un punt d’humor lleugerament suat, quatre dades històriques tretes de l’Enciclopèdia Catalana i acabar-lo amb un rodolí lamentable o un vers d’en Verdaguer, que com que s’havia patejat el país del dret i del revés, sempre tenia una quarteta a punt de qualsevol racó de Catalunya.
Però amb el temps, la tele i les presses de la vida moderna, els pregons s’han acabat convertint en monòlegs i alguns barris i pobles en una mena de club de la comèdia o alguna altra cosa per l’estil.
Aquest pregó, ho sento pels descontents habituals que potser ja tenien a punt l’atzagaiada i el tret al pregoner, no serà ni ensucrat, ni políticament correcte i potser ni tant sols retòricament homologable. O sigui que demano disculpes per endavant, o no, i tiro pel dret.

És relativament fàcil parlar de la Gràcia mítica que entre tots hem contribuït a fer. La vila cosmopolita, oberta als quatre vents del món, rica, plural, culte i diversa que a tots, gent de sempre, acabats d’arribar i fills en la diàspora com el que us parla, ens enorgulleix. Vist des d’aquest punt, Gràcia és el mirall on Barcelona sovint ha buscat la seva pròpia metàfora quan ha calgut sortir al carrer per vindicar la dignitat de la classe treballadora, per exigir els drets polítics i nacionals tants anys arrabassats, o quan ha estat precís treure pancartes i fer sonar cassoles contra les absurdes guerres de l’imperialisme. Sempre que ha calgut, en totes les ocasions presents i històriques, de la Setmana Tràgica a l’Iraq, la gent de Gràcia, les entitats, les cases particulars, les places i els carrers, han estat avantguarda ciutadana contra la injustícia i a favor dels drets col•lectius. És per això que la vila té aquesta aurèola mítica de territori de llibertats, de cruïlla de camins on tothom hi és benvingut, d’espai on el nou i el vell encanten i enamoren, com deia el mestre Foix, i de país petit i íntim que sedueix i es fa admirar.
Això és cert i innegable. Com és igualment cert que, el que ha costat anys i panys de construir, es pot desfer en un tres i no res. D’això vull parlar ara, del deure i el dret que tenim totes i tots a mantenir i ampliar el mite vivent de la vila de les llibertats i la convivència. Aquest és el principal patrimoni que té Gràcia, perquè està fet amb el pas del temps i de les vides, els anhels i els somnis de milers de persones que hi hem nascut, que hi hem viscut, que hi viviu, o simplement que en gaudim.
Les ciutats les fan les persones, no les pedres. Gràcia és una suma de petites històries, vides anònimes, una col•lecció mal endreçada de puntets de colors, de murmuris apagats que pugen pel celobert, de passes solitàries que ressonen en el buit. Això és així de fa segles, i ningú no té dret d’estrafer-ho. Ho vaig aprendre de ben petit, aquí.
Vaig néixer a la Gràcia oblidada del Pla d’en Grassot, allà on, ja a la segona meitat del segle XIX, alguns habitatges ben humils s’havien anat fent un lloc com podien entre fàbriques i masos. Sentia la dringadissa metàl•lica del tram que passava pel carrer Indústria i la corneta de l’escombriaire fendint l’aire entre la xerrameca del veïnat. Vaig veure la gran nevada des del balcó que donava, paradoxalment, gairebé davant d’una fàbrica de gel i un dia vaig escoltar a les dones de l’escala que comentaven que havien matat un tal Kenedy. Els gronxadors del Passeig de Sant Joan eren el meu paradís.
A primers dels seixanta no hi havia massa motius d’alegria en aquell barri obrer; la roba costava molt de rentar, els mitjons s’havien de sorgir amb un ou de fusta i jo odiava el gust de l’aigua de Litines un cop esbravada, i el tuf de l’estufa de petroli.
Però aviat vaig aprendre l’esclat imparable de vida i llibertat que és capaç de generar la convivència. Al pis de Torrent d’en Vidalet, tocant a la Travessera, l’àvia m’enviava a plaça a buscar un mica de bacallà per l’avi Joan (era tan tocat i posat en el menjar que a la pesca salada li deien el “prenyadet”), o mitja dotzena d’ous a la polleria que es veia des del balcó, talaia des de d’on l’àvia Ramona controlava de lluny el meu procés de descoberta del medi, les meves beceroles en l’aventura de la vida quotidiana. Aquestes exploracions mai van passar del carrer Puigmartí perquè l’olor del cafè que hi torraven m’embriagava de tal manera que em quedava ben penjat.
Va ser en aquelles incursions que feia al món dels grans, de la seva vida i dels seus problemes, que vaig descobrir una cosa ben curiosa que encara ara m’acompanya quan sóc aquí i que m’empeny a perdre’m i vagar sense destí pels carrers del barri: l’agradable sensació que el respecte ens fa lliures i que la llibertat és la clau de la vida. En una ciutat que la dictadura volia grisa, trista i tancada, provinciana en el pitjor dels sentits del terme, el meu petit món de Gràcia tenia colors, olors, passions i il•lusions (encara que fossin en forma de cupó dels cecs que l’àvia jugava amb grans esperances i una certa sort).
Al món dels meus carrers de petit hi havia bon rotllo ja abans que s’inventés aquesta expressió. Sense motivacions externes, sense horitzons clars. El que senzillament passava era que la gent de Gràcia volia viure bé amb els seus veïns. Feia una mica de festa major si podia, recollia caramels per sant Medir, cremava una foguera la nit de sant Joan al passeig homònim i portava la canalla a beneir el palmó amb els mitjonets nous i blancs que compraven els padrins. Era ben poca cosa allò, gairebé res vist des d’avui, però era una idea tan potent com la de voler viure en harmonia, perquè només l’harmonia i el bon rotllo, podien superar moltes de les enormes dificultats d’aquella època.
Us en dic una? Encara recordo la cara de prunes agres de l’avi Rafel i com es va arrugar el front del pare el dia que es va fer públic el projecte de la Via Zero, l’avinguda que havia de trinxar el barri per la meitat entre Joanic i Lesseps. Aquell pla esquizofrènic no es va fer mai, és clar, per sort i la ferma oposició veïnal i democràtica. Qui gosaria a dir avui que la força de la convivència de la gent de Gràcia no va servir per aturar-ho?
Que algú en prengui nota pels problemes comuns que hi ha ara mateix i posi en marxa aquesta màquina imparable que és la força i la voluntat de la gent per començar a resoldre’ls.
A la ciutat símbol de les llibertats i la modernitat, i també al seu melic simbòlic, hi ha dones i homes que no poden gaudir d’aquestes llibertats: L’habitatge és un dret universal, però els pisos són massa cars. Escollir ciutadania i indret on viure hauria de ser inalienable, però per tot hi ha traves polítiques i burocràtiques. Dormir i descansar és sinònim de qualitat de vida, però hi ha persones que de vegades no poden fer-ho. Això són problemes d’avui i els hem de resoldre la gent d’avui amb els recursos que els temps i la història ens donen. Si no som capaços de trobar punts d’entesa en els nostres problemes puntuals de cada dia ens estem carregant la tradició i el patrimoni de segles, ens estem carregant la Gràcia mítica que, entre tots i al llarg dels segles, hem construït.
Si als anys setanta, amb unes condicions polítiques molt adverses, es va aturar el brutal projecte de la Via Zero; ara que vivim en democràcia hem de saber com plantar cara a l’especulació i la cobdícia que fa fora la gent del barri, a la pobresa i el desarrelament de qui ha de marxar del seu país però no pot anar enlloc i a la falta de respecte de qui no sap on acaba el seu dret a la festa i comença el dels altres.
Ja sé que això no és cosa de dos dies i que cal molta més voluntat que la que emana de les paraules d’un modest orador. També estic convençut, i espero que tothom ho tingui clar, que els conflictes d’una societat moderna i lliure no s’han d’arreglar ni de manera autoritària ni per la força. Hi ha feina a fer. Què tal si ens posem mans a l’obra ara mateix, durant la festa major?
Només així, d’aquí a cinquanta anys hi haurà un pregoner que, des d’aquest mateix balcó, podrà dir que les dones i els homes de Gràcia van saber mantenir enllà dels anys la convivència com el més gran patrimoni de la vila, tant en temps difícils d’estretors, com en temps fàcils de riqueses i benestar.
Llavors, algun avi recordarà com va ser de convuls aquest tombant de segle arreu del món i com el seu país petit va saber mantenir l’estendard de la llibertat que sempre el va caracteritzar; ja des de l’època del seu rebesavi i tot.

Però aquell nen que va veure per primer cop el món per un forat als carrers de Gràcia, va haver de créixer una mica lluny d’aquí. Amb una darrera visió del carrer Bailèn des de l’esquifit vidre del darrera del 600 del pare, la història va fer una el•lipsi estranya per una criatura de nou anys i em vaig trobar de sobte dipositat en un poble del Maresme, Premià de Mar; que avui és ja una petita ciutat. Permeteu-me que us parli un minut de Premià de Mar, on vaig créixer. És una vila jove, a penes té un segle i mig, nascuda amb la por dels atacs dels pirates, crescuda caòticament amb l’allau de la immigració dels seixanta i sovint abandonada a la seva dissort per l’opinió pública i l’administració. Premià de Mar no té encara la tradició cosmopolita de Gràcia. Ben al contrari, és una vila que avança poc a poc amb l’única força que li dóna la humilitat de l’esforç diari que fa la seva gent per bastir una convivència jove, diversa culturalment i no exempta de conflictes d’habitatge, papers, treball i deures i drets; problemes idèntics als que us esmentava abans. Però Premià de Mar també podrà tirar endavant i conquerir el seu espai mític propi, el seu dret a ser referent per a d’altres joves societats en construcció, a Catalunya, al Senegal o al Marroc; perquè no, d’allà procedeixen molts dels seus nous ciutadans.
Sabeu per què estic tan convençut que aquesta vila progressarà? Primer, perquè, malgrat les dificultats, hi ha una voluntat ciutadana molt més gran en fer que funcioni, i segon perquè crec que referents com el de Gràcia són poderosos pols d’atracció cívica i social.
Gràcia és exemple viu d’una societat cohesionada, viva, activa i tots n’estem molt orgullosos; però també ha d’anar endavant.
La història i la tradició han dotat la vila d’una personalitat que, per sort, transcendeix molt més enllà dels mateixos límits geogràfics i humans. A més tenim la sort que la personalitat de Gràcia no s’ha dissolt amb les aportacions de la gent que ha anat venint, al contrari, s’ha anat enriquint i modernitzant. Fem que les aportacions culturals i vitals dels nous temps passin a formar part de la personalitat històrica de Gràcia. Interpretem la història i la tradició amb el sentit i la música d’avui en dia. Ara toca obrir les finestres perquè un vendaval nou i fort renovi l’aire dels nostres pulmons, tonifiqui el teixit muscular de la societat gracienca i li doni l’empenta renovada per mirar el futur amb optimisme.
Que la saba nova corri per carrers i places carregats d’història. És la fórmula per poder mirar enrera amb la seguretat que el futur seguirà essent nostre.
Aquell nen de Gràcia trasplantat al Maresme ha descobert en fer-se gran que pot sentir-se perfectament habitant de tots dos llocs. Que el resultat de l’aprenentatge d’infantesa i de l’experiència de la joventut i l’edat adulta li permeten tenir una visió rica, diversa i original del món i les coses. És per això que vaig acceptar amb gran honor i sentit de la responsabilitat la invitació a parlar-vos avui.
Els anys m’han fet tornar a Gràcia, les passes m’hi porten empeses per tots aquests sentiments, idees i sensacions respecte dels quals ara he intentat fer públiques algunes reflexions acumulades al llarg dels anys i, perquè no reconèixer-ho, la distància.
La conclusió pensada amb la darrera petjada que m’ha fet abocar a aquest balcó és ben senzilla: ens estimem la vila, per això hem de seguir construint cada dia la Gràcia plural, noble, culta i lliure que el temps ha convertit en referent ciutadà. El respecte i la convivència en són elements claus, prou que ho sabem perquè formen part del nostre patrimoni. Obrir-nos al món i a les idees ens renovarà i ens projectarà cap al futur.
Permeteu-me convertir aquesta reflexió final en un exemple: jo sempre dic que Gràcia és el Notthing Hill de Barcelona. Ho vaig dir un dia mig en broma, però cada vegada ho crec més; per què? Mireu, Notthing Hill ,el barri més cosmopolita i divers, jove i antic a la vegada del gran Londres, celebra cada estiu el seu carnaval famós arreu del món; centenars de milers de persones hi van. Gràcia també fa el carnaval estiuenc, per entendre’ns, també rep milers de visitants d’arreu i és símbol de festa, tradició i modernitat. La nostra originalitat és que, enlloc de disfressar-se les persones, es guarneixen els carrers. No tenim ni la Julia Roberts ni el Hug Grant (recordeu la peli?); però tenim altres actrius i llibreters tan bons o millors.
El més potent del nostre passat i el més nou del món d’avui ens empenyen endavant. No ens ho perdéssim. Fem de ser de Gràcia la nostra manera de ser catalans, que és a la vegada la manera com som universals.

Us he dit al principi que no faria un pregó típic amb quarteta o rodolí final, però no em puc abstreure d’acabar llegint-vos un vers. Com que tinc vocació de poeta i sóc un nano dels carrers de Gràcia l’he escrit en la forma lírica popular i més pròpia de la vila i la ciutat: és una rumba i es diu Rumba de Gràcia.

Fill de nits i de veïns
somni criat entre places
anys guanyats de festa en festa en
joves cossos populars.
Bressolant ritmes gitanos
acollits en noves albes
neix el barri cada dia
amb saviesa i amistat.

Mil amors inconfessables
d’embriaguesa i dignitat
fan un blanc a la consciència un
salt al buit ben dibuixat.
Les besades són miratges
de tendresa irracional
que s’escampen pels carrers
amb llenguatge universal.

És el vent que t’allunyava
el mateix que t’ha portat
per damunt dels vells records
en un vol improvisat.
Amistats en la distància
i una vida que has guanyat.
Roda el món i torna a Gràcia és
casa teva, t’ha esperat.

El sabor d’aquesta rumba
homenatge al temps passat.
Roda el món i torna a Gràcia és
casa teva, t’ha esperat.

Gràcies a totes i a tots per la vostra atenció. Visca Gràcia, i a gaudir de la festa major, que la vida és massa curta per fer-la avorrida!
Salut!



Rafael Vallbona i Sallent. Agost de 2003

Crítica de Xúlio Ricardo Trigo

La relativa influència dels emigrants en la nostra societat –lluny dels moviments històrics dels anys 50 i 60
que van canviar de manera notable el mapa humà de l’Estat Espanyol- ha passat en poc més d’un lustre a
trasbalsar molts dels esquemes que, sovint de manera inconscient, anem configurant. Però l’absència de
perspectiva històrica del nostre temps ens fa oblidar que el moment actual no és tan distint a altres que es
van viure en una època no tan llunyana. Sobta, però, que sigui la novel•la, l’únic gènere amb capacitat de
convocatòria per reflexionar en veu alta sobre el món contemporani.
La novel•la, quan tracta temes que tenen una important projecció en el temps, ha de lluitar contra alguna
cosa pitjor que l’oblit: és a dir contra la desafecció de l’esser humà actual respecte la seva pròpia història. De
seguir així, en qualsevol moment, la narrativa tornarà a necessitar la descripció com a eina de treball; però
no la descripció de paisatges o ciutats, sinó la d’una història social i cultural que cada cop es queda més
perduda entre aquells materials que declarem com a prescindibles.
És freqüent que la novel•la històrica assagi de tornar-nos fets i personatges poc habituals al lector, però
també és ben cert que ens pot ajudar a la recuperació de sensacions que han anat quedant enrere.
Sensacions perdudes, malgrat el paral•lelisme que es pot establir amb l’època que ens ha tocat viure.
És el cas d’una novel•la com Forasters, de Rafael Vallbona, on l’autor ens fa reviure la sensació de no ser
d’enlloc quan el treball, la família o els avatars de la vida ens porten per camins diferents als que hauríem
triat si poguéssim escollir. Així, seguint els esquemes del thriller, ha construït un fresc històric que va del
1915 fins al 1943 i ha donat vida a uns personatges que transiten els principals moments d’aquesta trentena
d’anys cabdals per a l’evolució de la societat actual...
Vallbona destaca per la creació de personatges, que sempre ens sobten per la manera que se situen en el
món, tot i que el traç de l’autor en dibuixar-los esdevé més impressionista que realista. Però també podem
parlar d’una gran perícia a l’hora de posar sobre el paper moments històrics que ens haurien de pertànyer
per la seva transcendència. Amb aquests elements i una narrativa que atén la necessitat de saber del lector,
però que la transcendeix amb una postura ètica fàcilment reconeixible, l’escriptor és capaç de satisfer els
paladars exigents to i que les seves són novel•les que s’allunyen del format XXL que sembla haver-se posat
de moda.
Amb Forasters , Rafael Vallbona va guanyar el premi Nèstor Luján de novel•la històrica que destaca cada any
un llibre d’entre l’abundant producció en aquest gènere presentada al certamen. La decisió va ser
l’adequada. Aquesta novel•la ens aporta no sols una bona mostra de la capacitat de l’autor per lidiar amb
diferents gèneres, també ens condueix per un camí de reflexió del propi passat que pot servir per a veure
d’una manera més justa l’onada migratòria que vivim.

Publicat a Serra d'Or

Presentació a Premià de Mar

Dijous, 3 d’abril, a les 20h
PRESENTACIÓ
a PROA PREMIÀ
(c/del Nord 71, Premià de Mar)

FORASTERS,
de RAFAEL VALLBONA
Premi Nèstor Luján
de novel·la històrica

A càrrec de
MANUEL CUYÀS,
periodista
i escriptor